Arribada a València: dia 24 de setembre a les 17 hores 30 minuts
3d 5h 30m 17s després d’haver-se donat la sortida a aquesta segona edició de la regata. I aquí em teniu cansat però feliç d’arribar sencer a port. I és que ha estat una regata dura. Però com no ha de ser dura si és el primer que he fet en solitari ….
Aquesta regata ha pogut seguir online i fins i tot competir online contra nosaltres! Mireu l’enllaç: http://yb.tl/air2014 (encara que suposo que aviat caduca i ja no estarà accesible)
L’organització s’ha superat i el nivell ha estat bo, gràcies a Peter i Bret! El nombre de vaixells correcte i creixent.
Condicions de la regata
En aquesta edició s’ha donat la circumstància que les condicions atmosfèriques no han estat les millors. Això s’ha degut a la gran inestabilitat atmosfèrica que hem viscut aquests dies. En aparença en els mapes isobàrics res semblava indicar que s’estava “coent” davant nostre o més aviat sobre nosaltres, sí sobre els nostres caps. La veritat és que una massa freda gravitava sobre una gran massa d’aire humida i càlida al mateix Golf de València. Si ha això li afegim l’alta temperatura de l’aigua de mar. Doncs que us vaig a dir que no ho diguin les imatges:
Aquesta imatge va ser presa a bord del veler (Transat 650) PIK per José Luis Durá.
La veritat és que vam tenir unes condicions dures i molt variables, on els xàfecs se succeïen en un carrusel de trombes, tornados, llamps i llampecs. Però a més com veieu en la imatge superior vam patir l’impacte o més aviat el atropellament d’aquesta cèl·lula convectiva o fong o “xampinyó” com ràpidament l’anomenem en recordar el que vam passar. I és que aquesta tempesta portava en el seu interior una fúria comparable a la dels déus quan decidien castigar els humils mortals per la seva malifetes i deslleialtats.
Doncs bé aquest xampinyó em va mostrar amb la seva fèrria disciplina com ha de comportar-se un petit humà davant seu poder energètic. Com una joguina en mans d’un petit aquesta mega tromba marina ens va apallissar sense pietat fins a l’extenuació per escopir tot seguit a una voràgine de vent, calamarsa, pluja i ruixades com no recordo haver passat en els meus dies al mar. La veritat és que l’efecte en la meva moral va ser devastador, em vaig veure perdut i amb el vaixell completament tombat, semblava la fi del món … Però el petit Pogo es va comportar increïblement bé mantenint la seva posició dreta i adreçat mentre les ratxes atemporaladas ens sacsejaven sense descans per uns minuts que van semblar eterns. El fong em va agafar amb el tormentí i la gran mitjà arrissada, mala configuració per tant vent (sort que no hi havia onatge considerable). Quant vaig poder arriï la major completament i un cop arrissada em vaig tancar a esperar conscient que el control ja no estava en les meves mans … Aquesta sensació va ser la que em va mantenir fins al final de la regata amb una por o instint de supervivència exageramente accentuat, però no era per menys.
Ja a punt d’arribar a unes 17 milles nàutiques de València una altra tempesta es resisteix a deixar-nos passar i se’ns planta davant amb totes les seves armes a punt, gran bloc central de pluja i vent envoltat tot d’incessants llampecs i llamps que cauen a la mar i com cavaller a lloms del seu corser una tromba guarda el flanc Est de la tempesta. Collons però si ja arribo!! –vaig pensar. Doncs no, encara havíem de currar-nos l’arribada així que arria tot corrent i tancats a esperar … de nou, el pas de la fúria.
I d’aquesta manera es van anar les milles i els temors a la mar. D’aquesta manera vaig acabar la primera regata en solitari “COURSE AU LARGE” o de navegació lluny de la costa.